user preferences

Upcoming Events

Iberia

No upcoming events.
iberia / historia del anarquismo / opinión / análisis Sunday April 19, 2020 01:21 byMiguel G. BlackSpartak

La famosa epidemia de gripe de 1918, llamada “gripe española”, apareció por primera vez entre los soldados americanos que iban a las trincheras de la Primera Guerra Mundial. A causa de la gran movilidad de tropas de aquellos días la enfermedad pudo extenderse con gran libertad entre nuevas poblaciones. De este modo llegó a matar la barbaridad de 50 millones de personas en todo el mundo. Se dice rápido. Constituye un poderoso ejemplo del potencial destructivo que tiene una pandemia.

En el Reino de España la enfermedad llegó entre abril y mayo de 1918. Se sabe que al no existir una censura en la prensa, los medios españoles informaron de la epidemia a las pocas jornadas de su aparición. Por eso al principio se pensaba que venía de España y se había contagiado hacia Europa, cuando fue al revés. Para terminar de contextualizar la enfermedad, esta tuvo un rebrote en septiembre y octubre de 1918 que fue la época con mayor mortalidad. Y más tarde otro repunte en febrero de 1919, que duró un par de meses más. Finalmente, en 1920 hubo otra oleada de la epidemia. En total murieron alrededor de 150.000 personas en España y el año de 1918 fue el único hasta la Guerra Civil en el cual la población total del país descendió.

Sin embargo es verdad que la epidemia llegó a una España que apenas sobrevivía a la miseria. La prensa de la época destaca los aciertos de las autoridades, como, por ejemplo, la organización de brigadas de limpieza o el cierre de las escuelas. Pero siendo realistas, la mayoría de la infancia apenas pisaba una escuela, teniendo que ir a trabajar desde edades muy tempranas. Las organizaciones obreras no podían preocuparse de la enfermedad y la solían atribuir a las pésimas condiciones higiénicas en las cuales vivía la clase obrera. De esta forma los sindicatos catalanes afectos a la CNT celebraron el Congreso de Sants, en el verano de 1918 (cuando la primera oleada de la epidemia ya había remitido), los mineros asturianos el suyo en septiembre y la UGT celebró su congreso nacional a Madrid en octubre de 1918 (en pleno rebrote).

Hay que tener en cuenta que no se descubrirían los virus hasta 1935 y que la clase obrera del momento ya conocía los efectos del cólera, de la tuberculosis, de las diarreas y fiebres, del tifus, la polio o la viruela. Cada epidemia se cobraba las vidas de miles de personas, y se cebaba especialmente con las capas sociales más pobres. Pobreza y falta de higiene suelen ir íntimamente unidas y esta una de las razones de la alta tasa de mortalidad. A este factor se le puede asociar también el hambre, que acompaña los periodos de crisis, y 1918, sin duda lo era. Europa vivía los últimos episodios de la “Gran Guerra” y las fábricas iban echando el cierre. Esto agravaba la situación de las familias que veían un futuro incierto. Las continuas muertes iban dando pie a procesiones religiosas y a oraciones públicas “por nuestros pecados”, como había tenido lugar durante las epidemias anteriores.

Pero también hay que tener en cuenta que se da en un periodo de altísima conflictividad política y social, como es el final de la guerra europea. La pandemia se cobró millones de vidas en Europa constituyendo el ambiente en el cual se dieron las revoluciones de 1918-19. No sería para nada osado considerar que la gripe fuera un factor más del estallido huelguístico de 1919 en Cataluña, que se abriría con la famosa huelga de La Canadiense en febrero de aquel año.

En Solidaridad Obrera – hacia octubre – aparecían cada día publicadas noticias referentes a la epidemia. Se hablaba de muertes cada día, en las calles de Barcelona y también en los pueblos españoles. Se constataba la muerte de doctores, y el traslado de sanitarios desde unos lugares poco azotados por la enfermedad hacia otros más necesitados. Y se notificaban protestas ante el abandono sanitario de villas y ciudades. Es un contraste evidente hacia lo que las autoridades decían que estaban haciendo. Es obvio que no era bastante. El pueblo exigía el cierre de locales insalubres o de establecimientos alimentarios que provocaban fuertes malos olores – recordemos que no se sabía exactamente de donde venía la gripe. La propia Solidaridad Obrera respondía a un artículo que ante su local se vendían plátanos medio podridos. Otro factor eran las aguas negras de las ciudades que proliferaban después de los días de lluvia o de aquellos riachuelos urbanos totalmente insalubres de la época industrial.

Además se constata el colapso de los hospitales y las pompas fúnebres. En este caso hubo una huelga en Barcelona producida por el despido de 21 trabajadores para protestar ante las durísimas condiciones que tuvieron que afrontar construyendo ataúdes. El Sindicato de la Madera hizo suya la protesta y convocó una huelga del sector en octubre de 1918, que ganó a los pocos días. También los ebanistas de València hicieron lo propio. En el caso barcelonés se constata la pérdida – por gripe – de Josep Escofet (15 de Octubre), uno de los principales militantes del Sindicato de la Madera. Otros ramos también hicieron huelga (caldereros de cobre, tranvías, Casa Girona, fabricantes de carruajes – todos de Barcelona, vidrio de Gijón, mineros asturianos, campo andaluz, empresas de Terrassa, Mataró, Sabadell, Sitges, etc.), en aquellos tiempos sin confinamientos. Incluso estuvo rondando por Barcelona una huelga de alquileres impulsada por la Unión de Inquilinos (con local social en c/ San Pablo, 83 – sede del sindicato de fideeros) ante el encarecimiento de los pisos y habitaciones. Las reivindicaciones eran similares: además de los elevados precios había quejas por no tener retretes ni agua corriente.

Cuando les entregaron públicamente estas peticiones a los propietarios, estos las recibieron con carcajadas mientras el Ayuntamiento se encogía de hombros. Las propuestas de las organizaciones obreras eran totalmente lógicas. No discutían la necesidad de ir a trabajar. Están en una época a la cual quien “no trabaja no cobra”. Se pedía trabajar menos horas para tener más fuerzas para afrontar la epidemia, puesto que se pensaba, con razón, que la falta de fuerzas debilitaba los cuerpos y los hacía blancos fáciles de la dolencia. También se pedía que se instalaran lavabos en los talleres para lavarse las manos. Otra petición era instalar cocinas en las empresas para poder comer caliente. Era normal comer alimentos fríos sentados en el suelo. Además se incidía en mejorar la ventilación de los centros de trabajo, que solían estar cargadísimos de polvo en suspensión, microtejidos o humos que afectaban la respiración.

En València la Sociedad Vegetariana Naturista se ofreció al gobernador de la provincia para prestar auxilio a los enfermos de gripe. El ofrecimiento fue rechazado por la Junta de Sanidad por cuestiones morales. Hablamos de la mal llamada moral cristiana, claro está. El movimiento higienista, naturista o vegetariano se fue extendiendo poco a poco, en parte a causa de esta epidemia, de la cual acusaban directamente al Estado por haber fracasado en velar por la salud pública. También acusaban a la población de ignorante por no saber combatir correctamente la enfermedad, que entendían que se resolvía con dietas vegetarianas.

En resumen, en 1918, la epidemia fue un factor más en un mundo en plena convulsión. Esta sería una diferencia con nuestra pandemia actual: el coronavirus es el “shock”, mientras que la gripe de 1918 se daba en medio de otros “shocks”. El fin de la guerra mundial produjo una profunda crisis económica y el fantasma de la revolución recorrió el mundo. No sabemos con certeza la influencia de la gripe en las revoluciones de la época. Solo se conoce que tuvo impacto en el Brasil como preludio a su insurrección (los burgueses se fueron a sus lujosas villas, mientras el proletariado moría a miles). Es conocido que después de una epidemia la vida cobra un nuevo valor y esto da pie a nuevas luchas sociales antes impensables. Veremos lo que nos ofrece esta pandemia que vivimos.

iberia / miscellaneous / comunicado de prensa Sunday March 29, 2020 05:42 byEmbat

El siglo XXI nos ha traido una guerra en forma de pandemia. La gestión de ésta en el Estado español, y en todo el mundo capitalista, se está tratando como una emergencia económica. Una gestión trágicamente nefasta.
El Gobierno español insiste en que “no es momento de hacer política” mientras intenta dar mensajes patrióticos, apelando a una disciplina social; pero todas las víctimas, mortales o no, tienen unas causas políticas muy claras:
[Català]

El siglo XXI nos ha traido una guerra en forma de pandemia. La gestión de ésta en el Estado español, y en todo el mundo capitalista, se está tratando como una emergencia económica. Una gestión trágicamente nefasta. El Gobierno español insiste en que “no es momento de hacer política” mientras intenta dar mensajes patrióticos, apelando a una disciplina social; pero todas las víctimas, mortales o no, tienen unas causas políticas muy claras:

  1. La privatización sanitaria de los últimos 10 años que, irónicamente, también fue fruto de otra crisis (la del 2008, por si lo habíamos olvidado) que ha dejado un panorama nefasto en el ámbito de la sanidad. Multitud de centros hospitalarios con plantas cerradas, menos personal y peores condiciones laborales, entre otros. Deja en evidencia que el modelo privatizador actual no es solo un error y una estafa sino que nos expone y nos hace todavía más vulnerables como sociedad.
    Y ¿ahora qué? El Estado desvía a enfermas a centros privados por carencia de recursos en los centro públicos, en vez de nacionalizarlos, y las facturas las pagaremos después todas. Mientras, aplauden a los profesionales a los que han estado condenando con los recortes desde el 2008 tanto el Estado español como la Generalitat de Catalunya.

  2. La política centralizadora que, bajo el argumento que “el virus no entiende de fronteras”, se niega a delegar e intervenir confinando las zonas más claramente afectadas: Madrid y Cataluña. De nuevo, el fantasma del nacionalismo español se planta en el centro del debate, negando la capacidad de actuación descentralizada para mantener la unidad de España. Mostrando de nuevo, como el nacionalismo español está por encima de todo, vidas incluidas.

  3. La inoperancia del Gobierno de la Generalitat que sigue haciendo un papel autonomista. Victimizándose, en vez de gestionar los recursos que todavía tiene en materia sanitaria, educativa, de transportes, etc. Teléfonos de atención de urgencias que comunican durante horas y que en muchos casos no dan respuesta (en forma de visita médica, diagnóstico o tratamiento), de órdenes imprecisas y, a veces, contradictorias desde el Departamento de Educación, trabajadoras de los transportes públicos expuestas durante días sin material ni medidas políticas de protección, como la limitación del número de pasajeros o los cambios de turno.
    Cierto es que el estado de alarma es un impedimento. Pero siempre hay alguna excusa. Esta gestión subalterna al Estado español ha generado que no se adopten las medidas necesarias para contener la epidemia y para evitar la afectación socioeconómica en la población. Se está mostrando de nuevo que no sirve de nada generar una retórica de unilateralidad si ésta no se hace efectiva y se actúa como un títere del Régimen

  4. El virus está evidenciando la lucha de clases: sanidad pública desbordada, servicios sociales desatendidos, trabajadoras precarizadas manteniendo los servicios básicos mientras los cargos directivos se protegen en casa, Expedientes de Regulación Temporal de Empleo a cargo de fondos públicos en empresas millonarias, carencia de pruebas diagnósticas y medios de autoprotección para las clases populares y represión a las más precarizadas para permanecer en casa, o abusos policiales de todas las fuerzas represivas, avaladas por Gobierno de la Generalitat y por el Estado español. Mientras tanto, mano laxa con las fugas a segundas residencias, también con empresas que no son de primera necesidad y obligan a asistir a las trabajadoras poniéndolas en riesgo, clase alta y política con medidas sanitarias privadas a su disposición, uso (¿alquiler?) de hoteles como hospitales, y otras barrabasadas.

  5. La expropiación de infraestructuras es una necesidad evidente y una responsabilidad de clase y humana.
  6. El patriarcado y el racismo tan absolutamente arraigado a nuestra sociedad. Cuando las cosas se posan difíciles, todas a casa, y lo que pase en casa ya te lo gestionarás. Cerradas con los agresores, o con un montón de compañeros de piso compartiendo habitación porque no hay más recursos, o saliendo a escondidas para que la policía no pueda comprobar que soy migrada. No todo el mundo vive el confinamiento como unas vacaciones para leer y conectarse a plataformas de cine.

  7. El colaboracionismo del gobierno PSOE/Podemos con un modelo económico capitalista, salvaje y depredador. Como bien señalan multitud de organizaciones sociales y sindicales, la gestión de esta pandemia se está basando en aguantar un sistema económico en el que las personas, de ninguna forma, son la prioridad. Todas las medidas que las instituciones están promoviendo, mientras la población clama soluciones muy evidentes, pretenden mantener el statu quo. Mientras, por la televisión, se vende como un esfuerzo colectivo que hay que hacer por “disciplina social”. Las trabajadoras que no forman parte de sectores clave, obligadas a ir a trabajar bajo criterio del empresario; las que son indispensables, sin las medidas sanitarias y otras muchas sufriendo los Expedientes de Regulación de Empleo que el gobierno está facilitando, no solo poniendo dinero público sino permitiendo que las empresas dejen de pagar las cotizaciones de la Seguridad Social. Haciendo imposible de afrontar el pago de alquileres y suministros. Como bien dice el movimiento por la vivienda: los despidos de hoy, son los desahucios de mañana.



REDES DE APOYO Y PLAN DE CHOQUE
Ante esta clara politización, la izquierda revolucionaria y libertaria no nos podemos quedar atrás.

  • Animamos a la participación en las redes de apoyo mutuo creadas en todo el territorio. Ahora, más que nunca, solidarias.

  • Que el confinamiento no sea excusa para permitir abusos, ni laborales, ni machistas, ni racistas, ni inmobiliarios. Denunciémoslo y actuemos.

  • Exigir el establecimiento de mecanismos de protección de emergencia frente a la violencia machista por parte de las instituciones.

  • Exigir el establecimiento de mecanismos de protección de todos los servicios sociales por parte de las instituciones.

  • Que la crisis la paguen los ricos: que pare toda actividad económica que no sea básica, que las empresas faciliten todos los medios para garantizar el teletrabajo si hiciera falta, y que ninguna trabajadora se quede sin salario durante el confinamiento. En el caso de las grandes empresas, estos salarios no pueden salir de fondos públicos. Y, ¿si las grandes fortunas y empresas son grabadas con más impuestos?

  • Reclamar una moratoria de todos los pagos de alquileres, hipotecas y suministros. Y una renta básica de inserción para aquellas personas en situación de pobreza.

  • Esta crisis nos demuestra que la sanidad no puede quedarse nunca en manos privadas. Re-nacionalización de los hospitales privados y concertados y residencias para la tercera edad sin compensación con dinero público.

  • Que los Centros de Internamiento de Emigrantes que se hayan cerrado durante esta crisis, evidencia su farsa racista, no se vuelvan a abrir nunca más.

  • Atención urgente a la situación de las presas, facilitar la apertura de los centros penitenciarios y la liberación.

  • Confinamiento de las zonas metropolitanas que así lo necesiten como medida sanitaria. Descentralización, por lo tanto, de la gestión de las infraestructuras.


ibèria / miscellaneous / comunicat de premsa Saturday March 28, 2020 01:35 byEmbat

El segle XXI ens ha portat una guerra en forma de pandemia. La gestió d’aquesta a l’Estat espanyol, i arreu del món capitalista, s’està tractant com una emergència econòmica. Una gestió tràgicament nefasta.


El Govern espanyol insisteix en que “no és moment de fer política” mentre intenta fer missatges patriòtics, apel·lant a una disciplina social, però totes les víctimes, mortals o no, tenen unes causes polítiques molt clares [Castellano]

El segle XXI ens ha portat una guerra en forma de pandemia. La gestió d'aquesta a l'Estat espanyol, i arreu del món capitalista, s'està tractant com una emergència econòmica. Una gestió tràgicament nefasta. El Govern espanyol insisteix en que "no és moment de fer política" mentre intenta fer missatges patriòtics, apel·lant a una disciplina social, però totes les víctimes, mortals o no, tenen unes causes polítiques molt clares:


  1. La privatització sanitària dels últims 10 anys que, irònicament, també fou fruït d'una altra crisi (la del 2008, per si l’haviem oblidat) que ha deixat un panorama nefast en l'àmbit de la sanitat. Multitud de centres hospitalaris amb plantes tancades, menys personal i pitjors condicions laborals, entre d'altres. Deixa en evidència que el model privatitzador actual no és només un error i una estafa sinó que ens exposa i ens fa encara més vulnerables com a societat.
    I ara què? L'Estat desvia a malaltes a centres privats per manca de recursos als centre públics, en comptes de nacionalitzar-los, i les factures les pagarem després totes. Mentre aplaudeixen als professionals als que han estat condemnant amb les retallades des del 2008 tant l'Estat espanyol com la Generalitat.

  2. La política centralitzadora que, sota l'argument que "el virus no entén de fronteres", es nega a delegar i intervenir confinant les zones més clarament afectades: Madrid i Catalunya. De nou, el fantasma del nacionalisme espanyol es planta al centre del debat, negant la capacitat d'actuació descentralitzada per tal de mantenir la unitat d'Espanya. Mostrant de nou, com el nacionalisme espanyol està per sobre de tot, vides incloses.

  3. La inoperància del Govern de la Generalitat que segueix fent un paper autonomista. Victimitzant-se. En comptes de gestionar els recursos que encara té en matèria sanitària, educativa, de transports, etc. Telèfons d’atenció d’urgències que comuniquen durant hores i que en molts casos no donen resposta (en forma de visita mèdica, diagnòstic o tractament), d'ordres imprecises i, de vegades, contradictòries des del Departament d’Educació, treballadores dels transports públics exposades durant dies sense material ni mesures polítiques de protecció, com la limitació del nombre de passatgers o els canvis de torn.
    Cert és que l'estat d'alarma és un impediment. Però sempre hi ha alguna excusa. Aquesta gestió subalterna a l'Estat espanyol ha generat que no s'adoptin les mesures necessàries per contenir l'epidèmia i per evitar l'afectació socioeconòmica a la població. S'està mostrant de nou que no serveix de res generar una retòrica d'unilateralitat si aquesta no es fa efectiva i s'actua com un titella del Règim.

  4. El virus està fent palesa la lluita de classes: sanitat pública desbordada, serveis socials desatesos, treballadores precaritzades mantenint els serveis bàsics mentre els càrrecs directius es protegeixen a casa, ERTOs a càrrec de fons públics en empreses milionàries, manca de tests diagnòstics i medis d’autoprotecció per a les classes populars i repressió a les més precaritzades per romandre a casa, o abusos policials de totes les forces repressives, avalades per Govern de la Generalitat i per l'Estat espanyol. Mentrestant, mà laxa amb les fugides a segones residències, també amb empreses que no són de primera necessitat i obliguen a assistir a les treballadores posant-les en risc, classe alta i política amb mesures sanitàries privades a la seva disposició, ús (lloguer?) d'hotels com a hospitals, i d'altres barrabassades.
    L'expropiació d'infraestructures és una necessitat evident i una responsabilitat de classe i humana.

  5. El patriarcat i el racisme tan absolutament arrelat a la nostra societat. Quan les coses es posen difícils, totes a casa, i el que passa a casa ja t'ho gestionaràs. Tancades amb els agressors, o amb un munt de companys de pis compartint habitació per què no hi ha més recursos, o sortint amagada per què la policia no pugui comprovar que sóc migrada. No tothom viu el confinament com unes vacances per llegir i connectar-se a plataformes de cine.

  6. El col·laboracionisme del govern PSOE/Podemos amb un model econòmic capitalista, salvatge i depredador. Com bé assenyalen multitud d'organitzacions socials i sindicals, la gestió d'aquesta pandèmia s'està basant en aguantar un sistema econòmic on les persones, de cap manera, són la prioritat. Totes les mesures que les institucions estan promovent, mentre la població clama solucions molt evidents, pretenen mantenir l'status quo. Mentre per la televisió es ven com un esforç col·lectiu que cal fer per "disciplina social". Les treballadores que no formen part de sectors clau, obligades a anar a treballar sota criteri de l'amo, les que són indispensables, sense les mesures sanitàries,i moltes altres patint els EROs o ERTOs que el govern està facilitant, no només posant diners públics sinó permeten que aquestes deixen de pagar les cotitzacions de la seguretat social. Fent impossible d'afrontar el pagament de lloguers i subministraments. Com bé diu el moviment per l'habitatge: els acomiadaments d'avui són els desnonaments de demà.



XARXES DE SUPORT I PLA DE XOC

Davant d'aquesta clara politització, l'esquerra revolucionària i llibertària no ens podem fer enrere.


  • Animem a la participació en les xarxes de suport mutu creades arreu del territori. Ara, més que mai, solidàries.

  • Que el confinament no sigui excusa per permetre abusos, ni laborals, ni masclistes, ni racistes, ni immobiliaris. Denunciem-ho i actuem.

  • Exigir l’establiment de mecanismes de protecció d'emergència front a la violència masclista per part de les institucions.

  • Exigir l’establiment de mecanismes de protecció de tots els serveis socials per part de les institucions.

  • Que la crisi la paguin els rics: que pari tota activitat econòmica que no sigui bàsica, que les empreses facilitin tots els mitjans per garantir el teletreball si fes falta, i que cap treballadora es quedi sense salari durant el confinament. En el cas de les grans empreses, aquests salaris no poden sortir de fons públics. I si les grans fortunes i empreses són gravades amb més impostos?

  • Reclamar una moratòria de tots els pagaments de lloguers, hipoteques i subministraments.I una renda bàsica d'inserció per a aquelles persones en situació de pobresa.

  • Aquesta crisi ens demostra que la sanitat no pot quedar-se mai en mans privades. Re-nacionalització dels hospitals privats i concertats i residències de gent gran sense compensació amb diners públics.

  • Que els CIE s'hagin tancat durant aquesta crisi, evidencia la seva farsa racista. Que no es tornin a obrir mai més.

  • Atenció urgent a la situació de les preses, facilitar l'obertura dels centres penitenciaris i l'alliberament.

  • Confinament de les zones metropolitanes que així ho necessitin com a mesura sanitària. Descentralització, per tant, de la gestió de les infraestructures.

iberia / movimiento anarquista / news report Saturday February 22, 2020 00:57 byComunicació CGT PV

CGT València en el marco preparativo para el 8M, día internacional de la mujer trabajadora, ha realizado una charla-taller sobre anarcofeminismo a cargo de Vicky Criado, compañera de CGT Alacant. El acto organizado por la secretaría de la mujer de la federación local de València se ha celebrado en la sede del sindicato en la avenida del Cid 154.

CGT València en el marco preparativo para el 8M, día internacional de la mujer trabajadora, ha realizado una charla-taller sobre anarcofeminismo a cargo de Vicky Criado, compañera de CGT Alacant. El acto organizado por la secretaría de la mujer de la federación local de València se ha celebrado en la sede del sindicato en la avenida del Cid 154.

Petra Rabadán, secretaria de la mujer de CGT València, remarca la importancia de realizar esta serie de actos preparatorios para el 8M y así involucrar a la afiliación ya no solo en el sindicato, sino también en las reivindicaciones del movimiento feminista.

Vicky Criado ha recordado a las asistentes la relación entre el movimiento libertario y el feminismo, una relación “en paralelo pero con frecuentes intersecciones” como señala la compañera de Mujeres libres Alacant, además de poner como ejemplo mujeres anarquistas que han sido importantes y deberían ser modelo para el movimiento feminista como puede ser el caso de Mujeres libres “organización pionera en capacitar y organizar a las mujeres trabajadoras para que fueran protagonistas de su propia liberación” y animaba a pensar en la forma de adaptarse a nuestra realidad diferente a la de entonces.

Este 8 de Marzo será el primero en el que no se convoque huelga general en el estado español, no obstante sí que habrá convocatoria en algunos territorios, desde que en 2017 millones de mujeres en todo el mundo realizaron la primera huelga de mujeres global, aunque no por ello la Confederación General del Trabajo dejará de estar en la calle, en coordinación con el movimiento feminista, con sus principios antipatriarcales, anticapitalistas, antirracistas e internacionalistas “porque siguen sobrando los motivos para hacer un 8 de Marzo lo más reivindicativo posible” como indica Vicky Criado con el lema “Luchando cambiamos el mundo” que es el lema escogido por CGT para este 8M como nos recuerda Petra Rabadán.
Ιβηρική / Αναρχική Ιστορία / Γνώμη / Ανάλυση Monday December 16, 2019 19:19 byÁngel del Rio*

Ο θάνατος του Eduardo Escot σηματοδότησε το τέλος μιας γενιάς αγωνιστών μοναδικής στη σύγχρονη ιστορία, η οποία ενσαρκώνει το σφρίγπς και τη διαχρονικότητα του ελευθεριακού ιδανικού και κουλτούρας στην Ανδαλουσία. Η ιστορία της γενιάς αυτής αγγίζει όλα τα μεγάλα δράματα του 20ού αιώνα: τη φτώχεια, τη μετανάστευση, την καταπίεση, τον πόλεμο, την εξορία, την απέλαση, τη σκλαβιά, τη γενοκτονία ... καθώς και τα μεγάλα ιδανικά της δικαιοσύνης, της ισότητας και της ελευθερίας.

Eduardo Escot Bocanegra, Ανδαλουσιάνος ελευθεριακός που μεταφέρθηκε στο ναζιστικό στρατόπεδο Μαουτχάουζεν

Ο Eduardo Escot γεννήθηκε στις 16 Δεκεμβρίου 1919 στην Olivera στις ορεινές περιοχές πάνω από το Cadiz (Κάδιξ) της Ισπανίας, σε μια "πολύ φτωχή και αναλφάβητη" οικογένεια. Αλλά αυτές οι συνθήκες τις οποίες μοιράζονταν όλοι σχεδόν οι κάτοικοι του αγροτικού χωριού Olivera, μην μπορώντας να εκπληρώσυν ακόμα και τις πιο βασικές πολιτιστικές ανάγκες, δεν εμπόδισαν τον μαθητή Eduardo να επιδείξει μεγάλη όρεξη για σπουδές.

"Άρχισα να μαθαίνω την τέχνη του υποδηματοποιού αλλά πάντα είχα αυτή την τεράστια όρεξη να μελετώ όσο μπορώ. Πήρα μαθήματα από έναν πολύ ενδιαφέροντα δάσκαλο με το όνομα Don José Sepúlveda. Ο άνθρωπος αυτός έδινε νυχτερινά μαθήματα και εκτελέστηκε την ίδια μέρα που τα στρατεύματα του Φράνκο μπήκαν στην Olivera. Αυτό συνέβη κοντά στο μέρος όπου ζούσε. Υπήρχε και ένας άλλος δάσκαλος που εκτελέστηκε επίσης. Έτσι και οι δύο δάσκαλοι που είχα στο σχολείο εκτελέστηκαν”.

Ο δεύτερος δάσκαλος στον οποίο αναφέρεται ο Eduardo ήταν ο Antonio Juarino. Όπως και ο συνάδελφός του, ήταν μέλος της Ρεπουμπλικανής Αριστεράς (Izquierda Republicana). Το τοπικό περιστατικό δεν ήταν τυχαίο, γιατί, καθώς η στρατιωτική εξέγερση εξαπλώθηκε, οι εκπαιδευτικοί αποδείχτηκαν μια από τις κύριες ομάδες που έπρεπε να κατασταλούν.
“Το δικαίωμα στη μάθηση και την ανθρώπινη και πνευματική ανάπτυξη ήταν ένα από τα βασικά αιτήματα των προοδευτικών οργανώσεων που είχαν σημειώσει αρκετή πρόοδο στις περιοχές γύρω από το Cadiz από τα τέλη του 19ου αιώνα. Η κοινωνική αλλαγή που περιμέναμε ξεκίνησε από τον εαυτό μας. Από την άποψη αυτή, η εκπαίδευση ήταν το πιο αποτελεσματικό όπλο ενάντια στη φτώχεια στην οποία παγιδεύτηκε μεγάλο μέρος του πληθυσμού της Ανδαλουσίας”. Ο Eduardo Escot αντιπροσώπευε επάξια την κατηγορία αυτή των αυτοδίδακτων και κοινωνικά αφοσιωμένων ατόμων από νεαρή ηλικία, όπως περιγράφεται τόσο ανάγλυφα από τον Juan Díaz Del Moral, μεταξύ άλλων, στην αναντικατάστατη Ιστορία της Ανδαλουσιανής Αγροτικής Αναταραχής (History of Andalusian Peasant Agitation). Άτομα με τεράστια αίσθηση ανθρώπινης αξιοπρέπειας, άτομα που διάλεξαν να παραμείνουν σε πολλά χωριά της Ανδαλουσίας εμφορούμενα από το ελευθεριακό ιδεώδες.

"Στην ηλικία των 15 και 16 διαβάζα ήδη τα έργα του Victor Hugo στο σπίτι μου στο χωριό ... Και σε αυτή την ηλικία, κάθε βράδυ στο σπίτι, στην κουζίνα του σπιτιού των γονιών μου διάβαζα τις εφημερίδες ενώ τουλάχιστον 15 άλλοι άνθρωποι άκουγαν“.
Ο Eduardo ανέπτυξε απο νωρίς κοινωνική συνείδηση. Ο πόνος και η φτώχεια της οικογενείας και του άμεσου περιβάλλοντός του τον έκαναν να τα θεωρήσει απαράδεκτα και μη απαραίτητα στοιχεία της ανθρώπινης υπόστασης. “Το Olivera ήταν ένα χωριό που το μάστιζε η φτώχεια, όπου θα μπορούσατε να φάτε μόνο τσιμπούρια. Έτσι εξεγέρθηκα κατά της εξευτελιστικής φτώχειας στο χωριό. Οι ιδέες ήρθαν αργότερα. Με πέταξαν έξω από το εργαστήριο του τσαγκάρη, όπου ήμουν μαθητευόμενος, επειδή ήμουν επαναστάτης”.

Αυτές ήταν οι περιστάσεις που οδήγησαν στην ένταξή του στη CNT την άνοιξη του 1936. Σε εκείνο το σημείο είχε την ευκαιρία να γνωρίσει έναν εξέχοντα αναρχοσυνδικαλιστή ηγέτη που ενέπνευσε τον βαθύτατο θαυμασμό του. Αυτός ήταν ο Ángel Pestaña, βετεράνος της CNT και ιδρυτής του Συνδικαλιστικού Κόμματος. Τον Pestaña τον είδε δύο φορές σε μια ομιλία που έδωσε στην Olivera σε σχέση με την προεκλογική εκστρατεία του Λαϊκού Μετώπου τον Φεβρουάριο του 1936 και πάλι στη Σεβίλλη, μερικούς μήνες αργότερα, σε μια συγκέντρωση στην αρένα, μαζί με άλλους κορυφαίους αναρχοσυνδικαλιστές ομιλητές. Παρά το νεαρο της ηλικίας του, ο Eduardo υπηρέτησε στην τοπική επιτροπή άμυνας που σχηματίστηκε την ίδια μέρα που ο στρατός επαναστάτησε ενάντια στην κυβέρνηση της δημοκρατίας.

“Ήμουν δεκαέξι και μισό όταν άρχισε η εξέγερση, αλλά, παρ’ όλα αυτά, σε ηλικία δεκαέξι και μισό, από τις 17 Ιουλίου, όταν ξέσπασε, βρισκόμουν στην επιτροπή άμυνας του χωριού. Ήμουν παρών στη συνάντηση με τον δήμαρχο της Olivera, κ. José María Sánchez Reviriego, ρεπουμπλικάνο, για να αποφασίσουμε τι πρέπει να γίνει για την εξέγερση και, ακόμη και όταν συναθροιστήκαμε εκεί, ο διοικητής της Πολιτοφυλακής έκανε τηλεφωνική κλήση και είπε στον δήμαρχο. “Κοιτάξτε, πρόκειται να τοποθετήσω τα στρατεύματά μου σε στρατηγικές θέσεις ως μέτρο ασφαλείας”. Και, αφού έκλεισε, μας κοίταξε και είπε: "Όχι, όχι ... όχι στρατεύματα. Δεν θέλω να βλέπω στρατεύματα”. Παρά τις εντολές του δημάρχου, όμως, πυροβολώντας στον αέρα.

Σημειώθηκαν κάποιοι πυροβολισμοί. Τρεις έπεσαν στην πλευρά μας. Φαίνεται ότι η Πολιτοφυλακή είχε έναν ή δύο τραυματίες, δεν μπορώ να είμαι βέβαιος. Δύο άνθρωποι έπεσαν νεκροί δίπλα μου και απέφευγα τις σφαίρες, έφυγα, έφυγα από τους πυροβολισμούς.

Στις εργατικές συνοικίες τους κρατούσαμε για λίγες μέρες, αλλά στη συνέχεια έπρεπε να φύγουμε. Κρύφτηκα σε ένα μικρό αγρόκτημα στα βουνά για επτά ημέρες μαζί με έναν σοσιαλιστή φίλο από την Olivera πριν καταφύγουμε στη Ronda".
Η κατάσταση στην οροσειρά του Cadiz ήταν πολύ ρευστή, καθώς οι περισσότερες θέσεις βρίσκονταν υπό τον έλεγχο της Εθνικής Φρουράς που στήριζε τους αντάρτες. Ωστόσο, η δημοκρατική φάλαγγα που ξεκίνησε από τη Ronda, τους δημιούργησε μια κάποια πίεση, καταφέρνοντας να υπερκεράσει την Olivera για λίγες ώρες στις 27 Ιουλίου, με αποτέλεσμα να προξενήσει ένδεκα απώλειες στους αντάρτες. Την επόμενη μέρα, η φασιστική φάλαγγα του Gómez Zamacola εισήλθε στο χωριό. Εγκαινίασε μια περίοδο τρομοκρατίας που κράτησε αρκετές ημέρες και οδήγησε σε 95 θανάτους (όπως έχει καταγραφεί έωςτώρα) από την πλευρά των δημοκρατικών.

Στο Ronda ο Eduardo Escot εντάχθηκε στη Φάλαγγα «Ascaso» με επικεφαλής τον φίλο του Manuel Mora Torres, μέλος της CNT της Σεβίλλης, που επιχειρούσε σε διάφορες τοποθεσίες στα ορεινά. Από εκεί μετακινήθηκε στη Μάλαγα από όπου πήρε την περίφημη “διαδρομή" που χρησιμοποίησαν δεκάδες χιλιάδες άνθρωποι για να περάσουν κατά μήκος της εθνικής οδού προς την Αλμερία υπό συνεχή βομβαρδισμό από τη γη, τη θάλασσα και τον αέρα από τους αντάρτες στρατιωτικούς και τους Ιταλούς και Γερμανούς συμμάχους τους. Στη συνέχεια εντάχθηκε ως υπολοχαγός στο 598ο Τάγμα των Διεθνών Ταξιαρχιών υπό τη διοίκηση του φίλου του Manuel Mora Torres. Πέρασε λίγους μήνες στη Μαδρίτη παρακαολουθώντας μαθήματα στη Στρατιωτική Ακαδημία Palacio Real. Στη συνέχεια, τοποθετήθηκε στο μέτωπο της Jarama και έπειτα στον αυτοκινητόδρομο Extremadura. Οι τελευταίες του επιχειρήσεις ήταν στα μέτωπα της Αραγονίας και της Καταλονίας. Τον Φλεβάρη του 1939 διέσχισε τα γαλλικά σύνορα προς την εξορία μαζί με μια τεράστια φάλαγγα ανυπόμονων ανδρών και γυναικών. "Η υποδοχή που λάβαμε κατά την είσοδο στη Γαλλία ήταν τρομακτική».

Το στρατόπεδο συγκέντρωσης Barcarès ήταν εκεί όπου τοποθετήθηκε ο ίδιος για αρκετούς μήνες μέχρι να προσληφθεί στις αλλοδαπές εταιρείες εργασίας (Foreign Labour Companies). Έρχεται όμως η γερμανική εισβολή στη Γαλλία τον Ιούνιο του 1940, και όλοι όσοι εργάζονταν με την εταιρεία του Eduardo βρέθηκαν πολύ σύντομα υπό αιχμαλωσία στην πόλη του Belfort. Αφού πέρασε πολλούς μήνες ως αιχμάλωτος πολέμου στο Stalag XI-D, κοντά στο Αμβούργο, στις 27 Ιανουαρίου 1941 απελάθηκε στην Αυστρία και το Μαουτχάουζεν, γνωστό ως "ισπανικό στρατόπεδο”. Εκεί δόθηκε του ο αριθμός 5151 που ράφτηκε στη στολή που έχει διασωθεί. Αρκετούς μήνες ταλαιπωρήθηκε ο Eduardo στα περιβόητα λατομεία του κεντρικού στρατοπέδου του Μαουτχάουζεν, σκηνή των πιο σκληρών βασανιστηρίων υπό τον συνεχή εκφοβισμό των SS από όπου αρκετοί άνθρωποι τερμάτισαν τη ζωή τους στα κρεματόρια. Το καλοκαίρι του 1941, ο Eduardo μεταφέρθηκε στο Bretstein, όπου όλοι οι κρατούμενοι ήταν Ισπανοί. Βρισκόμενοι σε μια βουνοπλαγιά στην Αυστριακή Στυρία, μακριά από το μητροπολιτικό στρατόπεδο, ο Eduardo Escot και άλλοι διακόσιοι Ισπανοί υπήκοοι έπρεπε να εργάζονται σε άθλιες συνθήκες εξαιτίας των χαμηλών θερμοκρασιών και των άθλιων συσιτίων, για την κατασκευή ενός αυτοκινητόδρομου στις Άλπεις. Ένα χρόνο μετά, στάλθηκε να εργασθεί στο Steyr, όπου κατασκευάζονταν αυτοκίνητα για το Τρίτο Ράιχ. Η φυσική του κατάσταση είχε χειροτερεύσει σημαντικά, όπως και εκείνη των περισσότερων απελαθέντων, έτσι ώστε ζύγιζε μόλις 35 κιλά όταν τα αμερικανικά στρατεύματα μπήκαν στο Steyr στις 5 Μαΐου 1945.

Ο Eduardo δημιούργησε ξανά τη ζωή του στην εξορία στη Γαλλία στην πόλη Rosny-sous-Bois κοντά στο Παρίσι, όπου έμενε μαζί με άλλους 18 Ισπανούς απελευθερωμένους. Ήταν στο Παρίσι που γνώρισε τη σύζυγό του Aimee, με την οποία απέκτησαν δύο παιδιά. Αρχικά εξασκουσε το αρχικό του επάγγελμα, αλλά μετά εργάστηκε σε ένα διαφημιστικό πρακτορείο. Για μερικά χρόνια συνέχισε τη σύνδεσή του με την CNT στην εξορία, υπηρετώντας από μερικές θέσεις. Ήταν μέλος της FEDIP (ισπανική ομοσπονδία αιχμαλώτων και πολιτικών κρατουμένων) για όσο καιρό λειτουργούσε.

Έκανε τρεις εκδρομές στο Μαουτχάουζεν και ήταν ένας απο αυτούς που εμπνεύστηκαν ένα μνημείο στο Bretstein αφιερωμένο στους Ανδαλουσιανούς και Ισπανούς δημοκράτες. Το Μάρτη του 2007, με πρωτοβουλία των ομάδων μνήμης, ο Δήμος Olivera οργάνωσε ένα αφιέρωμα σε αυτόν και άλλους δύο ντόπιους αγωνκιστές, τους Cristóbal Raya και Pablo Barrera (και οι δύο έχασαν τη ζωή τους στο στρατόπεδο του Μαουτχάουζεν). Μια άλλη πλάκα στην οποία αναγράφονται τα ονόματά τους αποκαλύφθηκε στο πολιτιστικό κέντρο La Cilla με την παρουσία του Eduardo και των συγγενών των απελαθέντων, φίλων και κατοίκων. Στις 19 Μάρτη του ίδιου χρόνου, το Cadiz Provincial Diputación τίμησε τον Eduardo Escot με τη χρυσή ασπίδα για το έργο του για τα ανθρώπινα δικαιώματα.

Ο θάνατος του Eduardo Escot σηματοδότησε το τέλος μιας γενιάς αγωνιστών μοναδικής στη σύγχρονη ιστορία, η οποία ενσαρκώνει το σφρίγπς και τη διαχρονικότητα του ελευθεριακού ιδανικού και κουλτούρας στην Ανδαλουσία. Η ιστορία της γενιάς αυτής αγγίζει όλα τα μεγάλα δράματα του 20ού αιώνα: τη φτώχεια, τη μετανάστευση, την καταπίεση, τον πόλεμο, την εξορία, την απέλαση, τη σκλαβιά, τη γενοκτονία ... καθώς και τα μεγάλα ιδανικά της δικαιοσύνης, της ισότητας και της ελευθερίας. Ο Eduardo Escot ήταν πάντα έτοιμος να μιλήσει για τις εμπειρίες τις δικές του και άλλων. Η μαρτυρία του στο ντοκιμαντέρ Memoria de las cenizas, που ασχολείται με τους Ανδαλουσιανούς στους ναζιστικούς καταυλισμούς (https://vimeo.com/68386604), αποτελεί ταυτόχρονια μια προειδοποίηση για την μη επανάληψη των σοβαρών λαθών του παρελθόντος.
Ποτέ ξανά! Αναπαύσου εν ειρήνη.

*Ο Ángel del Rio, ήταν αντιπρόσωπος της Ανδαλουσίας στο Amical Mauthausen.

**Από την ηλεκτρονική έκδοση της εφημερίδας “Rojo y Negro” της CGT, 25/5/2015. Αγγλική μετάφραση: Paul Sharkey. Ελληνική μετάφραση: Ούτε Θεός-Ούτε Αφέντης.

This page has not been translated into 한국어 yet.

This page can be viewed in
English Italiano Català Ελληνικά Deutsch



Iberia

Fri 29 Mar, 00:22

browse text browse image

lavirinthos.jpeg image«Ο Ντουρούτι στο λ&#... Aug 02 21:41 by Αργύρης Αργυριάδης 0 comments

health_spain.jpg imageΥγειονομική φρον... Jul 22 20:14 by Αργύρης Αργυριάδης 0 comments

postneno.jpg imageNeno Vasco por Neno Vasco: fragmentos autobiográficos de um anarquista Mar 21 01:34 by Thiago Lemos Silva 1 comments

quico_sabate.jpg imageΣαμπατέ: Aντίστασ ... Mar 13 19:28 by Αργύρης Αργυριάδης 0 comments

ramon_acin_aquilue.jpg imageRamon Acin Aquilue - Μπακουνικός &#... Jan 01 17:35 by Ούτε Θεός Ούτε Αφέντης 1 comments

abel_paz.jpg image“Ταξίδι στο παρελ ... Dec 22 17:11 by Kουρσάλ 0 comments

916965959_955959769947953945_947953945_964959957_960945960960959965769_964959965_953963960945957953954959965769_945957945961967953963956959965769.jpg imageΟ «παππούς» του ισπ&... Sep 09 20:48 by Dmitri (edit.) 0 comments

josep_rebull.jpg imageJosep Rebull, POUM και Ισπανική ... Aug 02 20:00 by Tommy Lawson 1 comments

screenshot_20220728_at_184806_federacio769n_anarquista_rosario_far_rosario__instagram_photos_and_videos.png image19 de Julio: Cuando el pueblo se levanta, escribe la historia Jul 29 02:16 by Varias organizaciones anarquistas 66 comments

19_july.png imageJuly 19: When the people rise up, they write history Jul 29 02:10 by Various anarchist organisations 4 comments

tyl.png imageFrom libertarian communism to corporate socialism Dec 20 22:58 by Miguel G. Gómez 10 comments

arton4281_1.jpg imageΗ μη επέμβαση και &#... Sep 04 21:00 by Camillo Berneri* 0 comments

lisboa.jpg imageΔιακήρυξη Αρχών Aug 05 22:09 by Dmitri (transl.) 0 comments

ethelontes.jpg imageΑναρχικοί εθελον... Jul 29 20:19 by Γιάννης Καστανάρας* 0 comments

dcla_catala.jpg imageDeclaració anarquista internacional: a 85 anys de la revolució espanyola. Jul 23 22:06 by Organitzacions anarquistes 0 comments

spain.jpg imageAWSM Statement on 85th Anniversary of the Spanish Revolution Jul 20 11:28 by AWSM 0 comments

espana36.jpg image85 χρόνια από την Ισ... Jul 19 20:06 by αναρχοκομ. οργανώσεις 0 comments

text1907 di Fulvio Caporale Jun 15 06:13 by Lucio Di Stefano 0 comments

salvador.jpg imageBook Review: ‘Salvador Puig Antich’ Mar 28 12:25 by LAMA 0 comments

embat_1.jpg imageΟ βασιλιάς είναι ... Feb 21 19:26 by Embat 0 comments

embat.jpg image[Embat] The King has no clothes. The authoritarian drift of the state Feb 20 17:28 by Embat 0 comments

eua7ar_xaaal7of_1.jpg imageEl Rei està nu. La deriva autoritària de l’estat espanyol Feb 20 08:02 by Embat 1 comments

eua7ar_xaaal7of.jpg image[Embat] El Rey está desnudo. La deriva autoritaria del estado español Feb 19 15:57 by Embat 0 comments

.jpg imageΗ Αναρχική Κομμο`... Oct 06 19:29 by Percy Hill* 0 comments

tne_three_roses.jpg imageΤα τρία τριαντάφ`... Sep 20 19:19 by Dmitri (translation, editing) 0 comments

patxi.jpg imageCarta Abierta al Movimiento Independentista Catalán Jun 09 10:19 by Diarmuid Breatnach 0 comments

eucorona.jpg imageEl Tribunal Constitucional alemán, contra Europa May 14 18:16 by José Luis Carretero Miramar 0 comments

gripeespaola.jpg imageThe 1918 flu pandemic in the CNT media Apr 29 02:44 by Miguel G. BlackSpartak 2 comments

cnt_covid.png image¡Por Nuestra Seguridad, Sólo Actividades Esenciales! Apr 24 01:42 by CNT 0 comments

gripeespaola_1.jpg imageL’epidèmia de Grip de 1918 als Mitjans de la Confederació Apr 19 01:31 by Miguel G. BlackSpartak 0 comments

more >>
© 2005-2024 Anarkismo.net. Unless otherwise stated by the author, all content is free for non-commercial reuse, reprint, and rebroadcast, on the net and elsewhere. Opinions are those of the contributors and are not necessarily endorsed by Anarkismo.net. [ Disclaimer | Privacy ]