user preferences

New Events

Ibèria

no event posted in the last week

L’epidèmia de Grip de 1918 als Mitjans de la Confederació

category ibèria | història de lanarquisme | opinion/analysis author Sunday April 19, 2020 01:31author by Miguel G. BlackSpartak - Solidaridad Obrera Report this post to the editors

La famosa epidèmia de grip de 1918, anomenada “grip espanyola”, va aparèixer per primera vegada entre els soldats americans que anaven a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. A causa de la gran mobilitat de tropes d’aquells dies la malaltia va poder estendre’s amb gran llibertat entre noves poblacions. D’aquesta manera va matar la barbaritat de 50 milions de persones a tot el món. Es diu ràpid. Constitueix un poderós exemple del potencial destructiu que té una pandèmia.
gripeespaola_1.jpg

Al Regne d’Espanya la malaltia va arribar entre abril i maig de 1918. Es diu que al no existir una censura en la premsa, els mitjans espanyols van informar de l’epidèmia a les poques jornades de la seva aparició. Per això al principi es pensava que la malaltia venia d’Espanya i s’havia contagiat cap a Europa, quan va ser a l’inrevés. Per contextualitzar la malaltia, aquesta va tenir un rebrot al setembre i octubre de 1918 que va ser l’època amb major mortalitat. I més tard un altre repunt al febrer de 1919, que va durar un parell de mesos. Finalment, en 1920 va haver-hi una altra onada de l’epidèmia. En total van morir al voltant de 150.000 persones a Espanya i l’any de 1918 va ser l’únic fins a la Guerra Civil en el qual la població total del país va descendir.

Però la veritat és que l’epidèmia va arribar a una Espanya que amb prou feines sobrevivia a la misèria. La premsa de l’època destaca els encerts de les autoritats, com per exemple, l’organització de brigades de neteja o el tancament de les escoles. Però sent realistes, la majoria de la infància ni tan sols trepitjava una escola, havent d’anar a treballar des d’edats molt curtes. Les organitzacions obreres no van poder preocupar-se de la malaltia i la solien atribuir a les pèssimes condicions higièniques en les quals vivia la classe obrera. D’aquesta forma els sindicats catalans afectes a la CNT van celebrar el Congrés de Sants, en l’estiu de 1918 (quan la primera onada de l’epidèmia havia remès), els miners asturians el seu al setembre i la UGT va celebrar el seu congrés nacional a Madrid a l’octubre de 1918 (en ple rebrot de la malaltia).

Cal entendre que no es descobririen els virus fins a 1935 i que la classe obrera del moment coneixia els efectes del còlera, de la tuberculosi, de les diarrees i febres, del tifus, la pòlio o la verola. Cada epidèmia es cobrava les vides de milers de persones, i s’encebava especialment amb les capes socials més pobres. Pobresa i manca d’higiene solen anar íntimament unides i aquesta una de les raons de l’alta taxa de mortalitat. A aquest factor se li pot associar també la fam, que acompanya els períodes de crisis, i 1918, ho era. Europa vivia els últims episodis de la “Gran Guerra” i les fàbriques anaven tirant el tancament. Això agreujava la situació de les famílies que veien un futur incert. Les contínues morts anaven donant peu a processons religioses i a oracions públiques “pels nostres pecats”, com havia tingut lloc durant les epidèmies anteriors.

Però també cal tenir en compte que es dóna en un període d’altíssima conflictivitat política i social, com és el final de la guerra europea. La pandèmia es va cobrar milions de vides a Europa sent el marc en el qual es van donar les revolucions de 1918-19. No és gens agosarat considerar que la grip va ser un factor més de l’esclat vaguístic de 1919 a Catalunya, que s’obriria amb la famosa vaga de la Canadenca al febrer d’aquell any.

A Solidaritat Obrera – cap a l’octubre – apareixien cada dia publicades notícies referents a l’epidèmia. Es parlava de morts cada dia, als carrers de Barcelona i també als pobles espanyols. Es constatava la mort de doctors, i el trasllat de sanitaris des d’uns llocs poc assotats per la malaltia cap a uns altres més necessitats. I es notificaven protestes davant l’abandó sanitari de la viles i ciutats. És un contrast evident cap al que deien les autoritats que estaven fent. És obvi que no en feien prou. El poble exigia el tancament de locals insalubres o establiments alimentaris que provocaven fortes pudors – recordem que no se sabia exactament d’on venia la grip. La pròpia Solidaritat Obrera responia a un article que davant del seu local es venien plàtans mig podrits. Un altre factor eren les aigües negres de les ciutats que proliferaven després dels dies de pluja o d’aquells rierols urbans totalment insalubres de l’època industrial.

A més es constata el col·lapse dels hospitals i les pompes fúnebres. En aquest cas va haver-hi una vaga a Barcelona produïda per l’acomiadament de 21 treballadors per protestar davant les duríssimes condicions que van haver d’afrontar. El Sindicat de la Fusta va fer seva la protesta i va convocar una vaga del sector a l’octubre de 1918, que va guanyar en pocs dies. També els ebenistes de València van fer el mateix. En el cas barceloní es constata la pèrdua – per grip – de Josep Escofet (15 d’Octubre), un dels principals militants del Sindicat de la Fusta. Altres rams també van fer vaga (calderers en coure, tramvies, Casa Girona, fabricants de carros – tots de Barcelona, vidre de Gijón, miners asturians, camp andalús, empreses de Terrassa, Mataró, Sabadell, Sitges, etc.), en aquells temps sense confinaments. Fins i tot va estar rondant per Barcelona una vaga de lloguers impulsada per la Unió d’Inquilins (amb local social en c/ Sant Pau, 83 – seu del sindicat de fideuers) davant l’encariment dels pisos i habitacions. Les reivindicacions eren similars: a més dels preus les queixes eren per pisos sense excusats ni aigua corrent.

Quan van fer públiques aquestes peticions als propietaris, aquests les van rebre amb riallades mentre l’Ajuntament s’encongia d’espatlles. Les propostes de les organitzacions obreres eren totalment lògiques. No discutien la necessitat d’anar a treballar. Estan en una època a la qual qui “no treballa no cobra”. Es demanava treballar menys hores per a tenir més forces per a afrontar l’epidèmia, ja que es pensava, amb raó, que la falta de forces afeblia els cossos i els feia blancs fàcils de la malaltia. També es demanava que s’instal·lessin lavabos als tallers per a rentar-se les mans. Una altra petició era instal·lar cuines en les empreses per a poder menjar calent. Era normal menjar aliments freds asseguts al terra. A més s’incidia a millorar la ventilació dels centres de treball, que solien estar carregadíssims de pols en suspensió, microteixits o fums.

A València la Societat Vegetarià Naturista es va oferir al governador de la província per a prestar auxili als malalts de grip. L’oferiment va ser rebutjat per la Junta de Sanitat per qüestions morals. Parlem de la mal anomenada moral cristiana, és clar. El moviment higienista, naturista o vegetarià es va anar estenent a poc a poc, en part a causa d’aquesta epidèmia, de la qual acusaven directament l’estat per haver fracassat en vetllar per la salut pública. També acusaven la ignorància de la població per no saber combatre la malaltia, que entenien que es resolia amb dietes vegetarianes.

En resum, en 1918, l’epidèmia va ser un factor més en un món en plena convulsió. Aquesta seria una diferència amb la nostra pandèmia actual: el coronavirus és el “xoc”, mentre que la grip de 1918 es donava enmig d’altres “xocs”. La fi de la guerra mundial va produir una profunda crisi econòmica i el fantasma de la revolució va recórrer el món. No sabem amb certesa la influència de la grip en les revolucions de l’època. Només es coneix que va tenir impacte al Brasil com a preludi a la seva insurrecció (els burgesos es van anar a les seves luxoses viles, mentre el proletariat moria a milers). És conegut que després d’una epidèmia la vida cobra un nou valor i això dóna peu a noves lluites socials abans impensables. Veurem el que ens ofereix aquesta pandèmia que vivim.

Related Link: https://lasoli.cnt.cat/2020/04/10/memoria-lepidemia-de-grip-de-1918-als-mitjans-de-la-confederacio/

This page has not been translated into Português yet.

This page can be viewed in
English Italiano Deutsch
Neste 8 de Março, levantamos mais uma vez a nossa voz e os nossos punhos pela vida das mulheres!
© 2005-2020 Anarkismo.net. Unless otherwise stated by the author, all content is free for non-commercial reuse, reprint, and rebroadcast, on the net and elsewhere. Opinions are those of the contributors and are not necessarily endorsed by Anarkismo.net. [ Disclaimer | Privacy ]