user preferences

Reflexions llibertàries sobre la mort d'Hugo Chávez

category venezuela / colombia | the left | opinion/analysis author Wednesday March 06, 2013 19:26author by Manu García Report this post to the editors

No tornarem a veure a un dels homes més importants per a Amèrica Llatina en l'última dècada. Impossible no esglaiar-se davant semblant fet. No dubtem que en Chacao s'haurà brindat amb el xampany més car. No és per descomptat nostre sentir, com no ho és per a les masses populars veneçolanes. No podem més que sentir-nos solidaris amb elles en el seu sentiment d'angoixa davant la desaparició física de qui durant els últims anys fos el seu líder indiscutit i referent per al moviment popular de tot el continent. [Castellano]

chavez_mojado_y_hablando_1.jpg

En la tarda d'avui Nicolás Maduro, en nom del govern de Veneçuela, comunicava al país i al món una notícia no per esperada menys impactant: Hugo Rafael Chávez Frías acabava de morir.

No tornarem a veure a un dels homes més importants per a Amèrica Llatina en l'última dècada. Impossible no esglaiar-se davant semblant fet. No dubtem que en Chacao s'haurà brindat amb el xampany més car. No és per descomptat nostre sentir, com no ho és per a les masses populars veneçolanes. No podem més que sentir-nos solidaris amb elles en el seu sentiment d'angoixa davant la desaparició física de qui durant els últims anys fos el seu líder indiscutit i referent per al moviment popular de tot el continent.

Una mica d'història

El 27 de febrer passat es complia un nou aniversari del "Caracazo", la insurrecció popular, la rebel·lió dels més pobres entre els pobres de la perifèria urbana, dels exclosos de sempre, la repressió dels quals a les mans del govern del (suposadament) socialdemòcrata Carlos Andrés Pérez va ser el principi de la fi d'una Quarta República que moria ofegada en el seu propi vòmit, després d'una borratxera de petrodòlars, corrupció, privatitzacions entre amics, repartiment de càrrecs, servilisme al gran capital transnacional i exclusió política, econòmica, social i cultural de les grans majories del país.

La repressió, que li va provocar milers de morts, va fer que el poble sortís temporalment dels carrers. Però no tornaria a sortir, no ha tornat a sortir des de llavors, de l'escenari de la història veneçolana. Per descomptat que la insurrecció no va néixer del no-res. La distància entre el país oficial i el país real, el país dels d'a dalt i el país del comú, augmentava més i més. Bullia l'organització popular en camps i ciutats, l'esquerra avançava, els calius de la insurrecció no s'oblidaven, creixia l'odi cap a tot el que significava la Quarta República. Un odi que, acumulat subterràniament per mil i una humiliacions, aquest dia va sortir a la superfície com un volcà en erupció.

En les casernes, cada vegada més fills del poble tenien consciència de ser-ho. Del seu origen, de la seva classe, del rol que estaven cridats a complir en la vida nacional. Quan el 27 de febrer de 1989 les Forces Armades van ser convocades a defensar a sang i foc un govern portador de fam, corrupte, hipòcrita i que durant aquests dies es demostraria com assassí sense escrúpols, els seus sectors més avançats, que havien començat a agrupar-se en el Moviment Bolivarià Revolucionari 200, van veure que la podridura havia arribat a un extrem tal que es feia necessari actuar. Un jove oficial, Hugo Rafael Chávez Frías, zambo, de províncies, d'extracció popular, format en una de les escoles més igualitàries i menys influïdes per l'Escola de les Amèriques de tot el continent, es convertiria en el seu líder.

Tres anys després, el 4 de febrer de 1992, tractarien d'enderrocar a un règim odiat i amb les mans tacades de sang però que, amb tots els ressorts a la seva disposició, es negava a morir. Van fracassar. Però és sabut que hi ha victòries pírriques que acaben sent derrotes i fracassos que només són el preludi de futures victòries. I aquest va ser el cas. Hugo Chávez, després de ser capturat, apareixia en cadena nacional, vençut però no derrotat, pronunciant el famós "... por ahora" que el convertiria en un referent per a milers, transformant una derrota tàctica en una victòria estratègica. Els seus enemics volien que les càmeres ho mostressin vençut i humiliat, presentant públicament la seva rendició, però ell va donar la volta a la situació, aprofitant-la per llançar un al·legat a favor del canvi polític i social i donant esperança a milions de veneçolans.

Durant els seus anys a la presó el seu prestigi entre les masses no va fer més que acréixer i després del seu alliberament es va convertir en un factor destacat de reagrupament de l'esquerra, al voltant de la seva candidatura electoral. Chávez ja no era només un oficial rebel, era el dipositari de les esperances de tot un poble, un poble que, organitzat, estimulat i capacitat pels partits d'esquerra, no deixava de reflexionar i de mobilitzar-se per les seves reivindicacions més sentides, reivindicacions que aconseguiria plasmar parcialment el 1999 a la Constitució Bolivariana i en l'obra de govern des de la data fins a l'actualitat. No ens estendrem molt en aquest punt, perquè hi ha abundant informació sobre això, sobre la millora substancial en els índexs de desenvolupament humà, l'increment dels nivells d'accés dels sectors populars a l'educació, el transport, les pensions i la salut, la recuperació de la fiscalització pública sobre l'economia, l'atac a la burocràcia petroliera, els controls sobre els bancs, la preocupació per la sobirania alimentària, els esforços per sortir del model rendista i marxar cap a una economia productiva i diversificada. I, de manera molt destacada, per obrir pas a una nova arquitectura geopolítica.

Chávez i Llatinoamèrica

Veneçuela, durant els anys en què Chávez ha estat al capdavant del seu govern, no ha escatimat pel que fa a la solidaritat internacionalista. Amb Cuba, contribuint a trencar el seu aïllament, esforços que culminarien amb la seva entrada amb ple dret, com li correspon, en el concert de les nacions americanes, amb l'OEA digitada des de Washington cada vegada més irrellevant. Amb Haití, sent exemple de col·laboració desinteressada i pràctica, de caràcter tècnic, veritablement humanitària, que contrasta amb la intervenció militar i l'interès mesquí i rastrer d'altres Estats de la regió, inclosos alguns amb governs suposadament progressistes. Amb les batalles per la pau amb justícia social a Colòmbia. Amb l'enteniment, la integració i la sobirania política, energètica, militar, financera i alimentària, en suma, de Llatinoamèrica i la seva relació d'igual a igual amb la resta del món.

En aquest camp, com en altres, totes les insuficiències, omissions i errors que puguem veure en la seva tasca (és clar que n'hi ha hagut) queden empetitits si els comparem amb els seus èxits, obertures i encerts. Vist en perspectiva, el balanç global és més que positiu.

El govern de Chávez va eixamplar els límits del possible, a nivell nacional i internacional. Qui imaginava la CELAC (i Cuba presidint-la!) el 1998, quan Chávez va guanyar les seves primeres eleccions? L'OEA ignorada i pontejada? Un eix continental com l'ALBA? UNASUR? Mesures econòmiques a contravia de l'ortodòxia neoliberal? Sobirania sobre els recursos naturals? Regulacions sobre el sacrosant mercat no desitjades pels seus beneficiaris oligàrquics? El socialisme de nou en el vocabulari polític? La doctrina militar de Washington més i més arraconada a les casernes?

No som fetitxistes ni creiem en les figures providencials en la història. Som materialistes i conscients que la història l'escriuen els pobles. Però no podem passar per alt ni menystenir la importància que certes persones tenen en la marxa dels processos, sigui pel seu carisma, per la seva capacitat de treball o per ambdues. I la importància de la tasca que Chávez ha desenvolupat des del govern de Veneçuela en pro de la integració llatinoamericana i l'empoderament dels seus pobles no es pot amagar.

En endavant

El poble veneçolà no és el mateix que el de la Quarta República. Està més polititzat i organitzat. És conscient del molt que ha guanyat en els últims anys i, per tant, del que pot perdre. El neoliberalisme i els seus paladins ja no són el centre polític, aquest s'ha desplaçat notòriament a l'esquerra. Els eixos sobre els quals pivota l'agenda pública ja no són els mateixos, mostra d'això és que fins el candidat de l'oposició, un fill de papà amb un passat dretà patent, va haver de lluir de socialdemòcrata per a l'ocasió i comparar-se amb Lula per aspirar tan sols a no fer el ridícul en les urnes.

Els millors quadres del procés bolivarià es troben entre tota aquesta força dels de baix que ha contribuït a desencadenar, el seu major actiu és aquest poble mestís, rebel, creador, que s'expressa multitudinàriament, per dins i per força de les estructures "chavistes" , al Corrent Revolucionari Bolívar i Zamora, a les barriades populars, en la comunicació alternativa, en els sindicats classistes, al poble en armes, en la lluita per l'espai públic, per l'excedent petrolier, per la sobirania nacional, per la cultura, per l'aigua, per la terra, per la salut, per la vida digna i el Poder Popular. Amb o sense Chávez seguiran endavant, perquè la lluita del poble veneçolà no va començar ni acabarà amb la seva desaparició física.

Preocupa però l'excessiva personalització del procés de canvi. El procés bolivarià ha de consolidar una direcció col·lectiva si no vol morir en la lluita pel llegat del difunt. El repte és ser realment procés i boliviarià i no únicament estructura i "chavisme". També preocupa l'excessiu emmotllament als paràmetres del vell Estat, que no oblidem que no es va destruir sinó que es va reformar, i dins del qual conviu el nou i el vell: la vella judicatura, el vell entramat empresarial, la vella política, els vells mitjans, els vells acadèmics i intel·lectuals, els vells hàbits, prejudicis i estructures que si bé alguns van canviant a millor, altres es mantenen o fins i tot avancen. Dins i fora del "chavisme". I és que cal ser conscients que no és or tot el que lluu. Que tot govern atreu cap a si no només a persones amb vocació de servei públic, sinó també a "trepes", xupòpters i aprofitats, en nombre i grau proporcional als privilegis i "mans" que puguin aconseguir. I no hi ha dubte que gairebé 15 anys de govern, i més en una societat de capitalisme rendista, clientelar, burocràtic, tenen les seves conseqüències, en forma de desenvolupament de negociats, nepotismes i tota mena de favoritismes.

Ull, que la nostra no és la crítica que ataca però que no proposa, la qual nega i que com tota alternativa proposa l'aïllament. La que per excés de zel acaba desmoralitzant i desarmant enfront de l'enemic. La que falta d'intuïció i sentit històric diu que "tots els governs són iguals". No. Sabem que no es pot pretendre ser immune al que t'envolta i passar net i immaculat quan de disputa d'hegemonia es tracta i quan l'escenari en què cal pelearla no es tria sinó que ve donat i és un que l'enemic ha modelat amb avantatge durant generacions.

Però això no ha de portar a justificar l'injustificable o al cinisme i a "deixar-se portar per la corrent" en nom d'un suposat pragmatisme polític, sinó a treballar amb més afany a desenvolupar eines eficaces per seguir obrint espais al món plebeu i conquerir aquesta hegemonia a les classes dominants: organitzacions populars fortes, vives i independents davant cooptació, quoteig i clientelisme, debats amplis davant tendència a decidir entre quatre parets, participació social davant unilateralitat i ordeno i comandament, elecció popular de candidats i càrrecs davant nomenaments " a dit ", valors socialistes davant vicis capitalistes, responsabilitats davant privilegis, la novetat enfront del vell ...

Aquestes mentalitats i pràctiques, aquestes tendències, són les que han de obrir-se pas a tots els nivells perquè la mort de Chávez no sigui la festa de la burgesia sinó només un episodi més, sens dubte dolorós, en la marxa ascendent del poble veneçolà cap majors cotes de sobirania i benestar.

Manu García

Santiago de Xile, 5 març 2013

Related Link: http://www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name...=2761
This page can be viewed in
English Italiano Deutsch
E

Front page

The experiment of West Kurdistan (Syrian Kurdistan) has proved that people can make changes

[Chile] EL FTEM promueve una serie de “jornadas de debate sindical”

Ukraine: Interview with a Donetsk anarchist

The present confrontation between the Zionist settler colonialist project in Palestine and the indigenous working people

Prisões e mais criminalização marcam o final da Copa do Mundo no Brasil

An Anarchist Response to a Trotskyist Attack: Review of “An Introduction to Marxism and Anarchism” by Alan Woods (2011)

هەڵوێستی سەربەخۆی جەماوەر لە نێوان داعش و &

Contra a Copa e a Repressão: Somente a Luta e Organização!

Nota Pública de soldariedade e denúncia

Üzüntümüz Öfkemizin Tohumudur

Uruguay, ante la represión y el abuso policial

To vote or not to vote: Should it be a question?

Mayday: Building A New Workers Movement

Anarchist and international solidarity against Russian State repression

Argentina: Atentado y Amenazas contra militantes sociales de la FOB en Rosario, Santa Fe

Réponses anarchistes à la crise écologique

50 оттенков коричневого

A verdadeira face da violência!

The Battle for Burgos

Face à l’antisémitisme, pour l’autodéfense

Reflexiones en torno a los libertarios en Chile y la participación electoral

Mandela, the ANC and the 1994 Breakthrough: Anarchist / syndicalist reflections

Melissa Sepúlveda "Uno de los desafíos más importantes es mostrarnos como una alternativa real"

On Sectarianism

Venezuela / Colombia | The Left | ca

Tue 02 Sep, 02:48

browse text browse image

Sorry, no stories matched your search, maybe try again with different settings.

imageVeneçuela en la cruïlla Mar 04 by José Antonio Gutiérrez D. 0 comments

Solidaridad, Xile -Els recents esdeveniments que sacsegen a Veneçuela reflecteixen no solament el nivell d’ingerència que EUA manté a la regió o la tendència colpista omnipresent a l’elit veneçolana que practica amb detall el manual après de l’estratègia colpista a Xile. [English] [Castellano] [Italiano]

Sorry, no press releases matched your search, maybe try again with different settings.
© 2005-2014 Anarkismo.net. Unless otherwise stated by the author, all content is free for non-commercial reuse, reprint, and rebroadcast, on the net and elsewhere. Opinions are those of the contributors and are not necessarily endorsed by Anarkismo.net. [ Disclaimer | Privacy ]